El museu d’història de Sabadell té en el seu fons documental una sèrie d’entrevistes relacionades amb el refugi del Pau Vila. Aquest documents es poden consultar demanant una cita prèvia al museu. Tothom pot accedir a aquests documents però el museu no deixa gravar les entrevistes ni fer còpies.

La transcripció que faig en aquest treball són de les anotacions que vaig fer escoltant al Sr Pere Mañé.

Transcripció sobre l’àudio.

Entrevista al Sr Pere Mañé realitzada per el personal del museu d’història de Sabadell el dia 24 de setembre del 2008.

El Sr Mañé va ser veí del barri de Gràcia de Sabadell i es va refugiar 4 o 5 cops al refugi del Pau Vila:

Transcripció

“El que jo recordo quan era petit...Abans de la guerra, aquests camps i horts havia sigut l’antic camp del Mercantil. (abans de la guerra).  Durant la guerra van construir el refugi. Després van fer el gimnàs i va quedar el refugi sencer i després una fàbrica de xampinyons

Durant la guerra...Venia 1 pava, una pava era un avió Juncker alemany, i volava per Sabadell, aleshores sonava les sirenes de cal cirul, i del vapor de l’hort,, i la gent de la barriada s’anava a amagar al refugi. Jo hi vaig anar 4 o 5 vegades. No hi havia llum, era molt fosc, allà feia molt de fred, no hi havia electricitat, amb espelmes, molts polls i molta misèria...la meva mare només va voler anar 1 vegada i mai mes...però jo amb els meus amics hi anava.

Del refugi recordo una escala que anava cap a baix, un passadís i una sala gran, una sala entre sota del pau vila i el pati del pau vila. Hi anava tota la gent amb una espelma, perquè les piles encara no s’utilitzava. Hi havia pous de ventilació, perquè hi havia una terra a sobre, de la terra que van fer per fer el refugi la van posar a sobre, hi havia una xemeneia. Dels bombardeig, nosaltres sentien el roncar, primer les sirenes, desprès el roncar de l’avio i nosaltres anaven al refugi...però no venien a bombardejar...venien a fotografiar...desprès amb l’Andreu Castells un oficial de la legió còndor ja ho va explicar ells, venien a retratar, però clar nosaltres no ho sabien...pensaven que venien a bombardejar com a Barcelona.

Hi havia també de refugis privats que la gent construïa ells mateixos, si que havien de refugis particulars, feien unes mines a l’argila i allà s’amagaven.”